Alfredo Sanzol foto David Ruano

 

Escric teatre perquè és la meva manera de conèixer la realitat. És la meva manera d’intentar esbrinar quina és la naturalesa de l’ésser humà. Per què fem certes coses, per què no en fem d’altres, com se solucionen o no se solucionen els conflictes, com s’aconsegueixen els desigs, com els personatges retallen les distàncies entre la realitat i el desig.
També m’interessen les estructures, l’ordre en què passen les coses, els nexes de causalitat que crea la imaginació, els nexes que queden ocults per a l’espectador i que després la pròpia acció els desvela, la manera en què es pot crear misteri posant totes les cartes sobre la taula, la sensació absurda que produeix l’hiperrealisme, i la sensació real que produeixen les metàfores.
Els meus personatges són les meves veus en lluita. I les seves aventures em serveixen d’entrenament per a la vida. Per decidir cóm viure, què fer. Hi ha una discussió ètica continuada en els meus personatges que intenten esbrinar quina és la millor manera de viure per ser feliç, per trobar l’harmonia.
M’agrada amagar-me rere els personatges femenins. Potser ells juguen els meus conflictes més profunds.
M’agrada crear móns en què viuen els meus personatges, móns que visito a través seu. M’agrada sentir-me dins de l’escena, dins de l’espai.
Per a mi és molt important escriure sabent que dirigiré allò que escric, perquè dirigir és una continuació de l’escriptura. Escric com una excusa per jugar amb els actors, per gaudir de la trobada entre públic i actors.

Madrid, 1972

Alfredo Sanzol és autor i director de teatre. Entre les seves produccions més destacades hi ha La Calma Mágica (2014, Tanttaka i Centro Dramático Nacional), Esperando a Godot (2013, Centro Dramático Nacional), Aventura! (2012, T de Teatre i Teatre Lliure), La importancia de llamarse Ernesto (2012, Teatro Gayarre), En la Luna (2011, Teatro de la Abadía. Premi Max al Millor Espectacle 2013 i Premi Ceres del Festival de Mérida), Días Estupendos (2010, Lazona i Centro Dramático Nacional. Premi Max al Millor Autor), Delicades (2009, T de Teatre i Festival Grec. Premi Max al Millor Autor), La cabeza del Bautista (2009, Centro Dramático Nacional), Sí, pero no lo soy (2008, Centro Dramático Nacional), Risas y Destrucción (2007, Producciones del Callao) i Como los griegos (1999, RESAD i Producciones del Callao). Ha impartit cursos i tallers a La Casa de América, La Casa Encendida, El Teatro Nacional de Bogotá, Matadero-Madrid, Sala Beckett, La Térmica, La Escuela Navarra de Teatro, la Sociedad General de Autores, el Festival de Teatro Clásico de Olite i el Centro Dramático Nacional.

La Calma Mágica
L’Oliver és un home que vol canviar de vida. Durant una entrevista de feina, la seva futura cap li ofereix provar uns bolets al·lucinògens i l’Oliver veu que en el futur es quedarà adormit davant de l’ordinador i un client el gravarà amb el mòbil. L’Oliver voldrà que el client esborri aquest vídeo, però el client no ho voldrà fer.
De la lluita de dos caps quadrats neix aquesta història de recerca de la dignitat i del sentit de la vida. Un viatge iniciàtic que ens durà a Àfrica, als elefants roses, a l’amor, a l’obsessió, a les escopetes de caça, a l’alcohol, a la traïció, als somnis robats i a les fonts de les quals sorgeix l’aigua de la vida.

En la luna
En la luna és un viatge als records primers. Aquests records que viuen al fons de la memòria i que reapareixen cada cert temps com llampecs que expliquen qui som i d’on venim. Són records que es creen quan tenim tres, quatre, cinc anys i que no sabem si són reals o ens els han explicat o els hem somniat, però que per a nosaltres són els pilars sobre els quals es construeix la resta de la memòria. Aquests records, per la seva especial qualitat, i escassa quantitat, els guardem com quelcom molt preuat i íntim, dels quals en parlem amb certa reverència, com si fossin un regal, o una condemna de la qual no podem desprendre’ns.

Delicades
La meva àvia i les seves germanes formen part de la generació que tenia vint-i-tants anys quan va esclatar la guerra civil espanyola. Evidentment, és una generació trencada, partida afectivament, que va presenciar i participar en la inexplicable lluita a mort entre germans. El record de tot allò el van enterrar sota el silenci. Per a mi sempre ha estat un misteri imaginar-les joves. Imaginar com eren quan van quedar embarassades, quan somniaven amb el futur, quan es protegien, quan s’estimaven, quan es barallaven i es perdonaven.
Delicades està formada per fragments, trossos, elements que aparentment no estan relacionats però que configuren un univers en què un roser que estava mort de sobte ressuscita. En què una costurera enganxa a la paret un crucifix amb ciment per tal que no se l’enduguin els milicians. Unes germanes s’acomiaden del seu germà que se’n va a la guerra. Dos amics, als quals els agrada passejar junts i en silenci, són acusats d’homosexuals i busquen una noia muda perquè els aguanti l’espelma. Una parella veu impotent com passa el tren per sobre del seu gos i llavors…
Delicades és una història de mort i de la seva resurrecció. Una història de primavera en la qual la vida lluita amb totes les seves forces per seguir viva. Una història en la qual viure és més important que com viure.