Perquè escric? No ho sé. Potser escric perquè crec en el poder de les històries. En la seva importància. Són importants pel qui les escriu i pel qui les escolta. L’autor i l’espectador s’embarquen en un viatge incert cap a un indret on mai havien pensat anar. Quant més incert és el viatge, molt millor. Fa més por, però es descobreixen més coses. Em costa parlar de mi amb profunditat. Sospito que quan ho faig només aconsegueixo fregar vagament la superfície. Potser és per això que escric teatre. M’és molt més fàcil parlar mitjançant la boca d’algú altre, les paraules, el gest, les històries d’algú altre. És potser una forma d’amagar-se, de mostrar-se i amagar-se alhora. Curiós ofici aquest alhora impúdic i pudorós, covard i arriscat, humil i vanitós, el de l’escriptura. S’escriu en absoluta soledat i en canvi les paraules reviuen en les emocions d’algú que no et coneix. I els autors de teatre som uns solitaris que no acabem de voler estar sols: cerquem uns actors, un públic present, una experiència compartida. Avui queden molt pocs llocs al món on compartir una experiència com aquesta. Veure teatre, bon teatre, és com veure el mar o el bosc, o la sortida del sol. Observant éssers humans explicant les seves històries prenem consciència de la nostra petitesa. Dels nostres defectes, virtuts, desitjos, pors, prodigis, limitacions. De la vida, de la mort que ens envolta a tots. Tornem a ser aquella tribu antiga que comparteix una història en el present, una història que ens recorda quin és el nostre minúscul lloc dins l’univers.

Llicenciada en Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre. Ha treballat com a directora escènica, actriu, cantant, guionista, traductora teatral i professora d’escriptura i literatura dramàtica. En teatre ha escrit El Vals de la Garrafa (Premi Joan Santamaria 2002), Submergir-se en l’aigua (Premi SGAE 2007), Suplicants (2008), De música i d’homes (2009), Apatxes (Premi de Teatre 14 d’Abril 2009), You’re pretty and I’m drunk (2011), Ahir (2012), No parlis amb estranys (2013), Love & fascism (Istanbul, 2014), disPLACE (2015), Una conferència ballada (2016), Fascinación (Premi de Teatre Lope de Vega 2015), Vingt-trois avril mille-six-cent-seize a partir de les obres de William Shakespeare (Ginebra, 2016) i Estiu (2016). Membre fundador de PARAMYTHÁDES, grup de professionals de les arts escèniques que realitzen tallers de dansa, teatre i música als camps de refugiats. La seva darrera dramatúrgia ha estat Kalimat (2016), a partir dels testimonis del camp de refugiats de Nea Kavala, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya dins un projecte de teatre social.

Submergir-se en l’aigua
Inspirant-se en uns fets reals i a partir de la notícia d’un diari, l’autora crea un relat de ficció on Thomas, un jove manipulador, i Stefan, un jove acomplexat i vulnerable, decideixen cercar una víctima amb qui desfogar les seves frustracions. L’obra posa sobre la taula alguns dels problemes més comuns que tenen els joves i, per extensió, la societat d’avui en dia. La immigració, la intolerància col·lectiva, l’exclusió social, les relacions entre pares i fills a la nostra societat de consum i la violència amagada darrere de comportaments i costums no tan mal vistos són alguns dels temes d’aquesta història que parla de mons paral·lels i aparentment destinats a no entendre’s.
Obra disponible en alemany, anglès, castellà, català i francès.
Obra amb molts personatges que pot ser interpretada per 4 actors i 2 actrius.

Fascinación
Fascinació (llatí) 1. f. Engany o al·lucinació. 2. f. Atracció irresistible.
Treballen tot el dia. Una feina estressant, compromesa, incompresa. Però tres nits a la setmana es troben allà i ballen. Txa-txa-txa. Rumba. Vals. Classes de ball per a tots. Pagades per l’empresa. Pasdoble. Bolero. Salsa. Perquè l’empresa els estima. L’empresa és com una gran família. Una gran família unida per una mateixa idea. I les famílies fan qualsevol cosa per mantenir-se unides. Fox-trot. Tango. Res no pot alterar l’harmonia familiar. Swing. Res. Un, dos, tres, Mambo.
Fascinación és un text que es llegeix amb els ritmes i els moviments d’uns cossos que ballen. Que intenten ballar, malgrat les seves ments, les seves pors i els seus prejudicis. Perquè el cos no enganya. La ment, sí, i molt. Les idees són barreres, murs, fronteres. El cos, però, sempre va més enllà. El cos es mou. El cos balla. El gest sempre acaba desvelant aquelles històries que la ment s’esforça tant per ocultar.
Text guanyador del Premi Lope de Vega 2015.
Obra disponible en castellà i grec.
Obra per a 2 actors, 2 actrius i un cinquè personatge de sexe indeterminat.