Mercè Sarrias

 

Per a mi, l’escriptura teatral és una cambra pròpia, un lloc on poder escriure en soledat i fabricar els meus propis invents, buscar la meva pròpia sensibilitat i el ritme de les coses com jo vull. Si crec que el món és fragmentari, perquè en aquell moment el sento així, escric fragmentàriament; si el que vull és acostar-me molt als personatges, els tanco en una habitació, i si en canvi prefereixo fer-los volar, els poso en espais impossibles o trencats o només insinuats. M’agraden les històries petites perquè així puc explicar millor el que sento o perquè és així com vaig començar a escriure, en teatres petits, tallers on s’escrivia pel plaer d’escriure, per buscar, per provar. Escriure és l’única cosa que fa que les agulles del rellotge es disparin i les hores passin com l’aigua.

Per a més informació sobre aquest autor, podeu consultar la pàgina web Catalandrama (www.catalandrama.cat)

Fabulamundi involved Mercè Sarrias in activities in Paris.

Barcelona, 1966.
És llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona.  La seves últimes peces teatrals són L’any que ve serà millor, obra col·lectiva amb textos de Marta Buchaca, Carol López i Victoria Szpunberg (La Villarroel, 2011); Quebec-Barcelona, un projecte amb el Théâtre de la Sortie de Secours del Quebec (estrena el 2012); i el divertiment Santi’s RIP (Fira de Tàrrega, 2011). Anteriorment, i dins del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya, ha presentat Informe per a un policia volador (Sala Muntaner, 2009) i En defensa dels mosquits albins (TNC, 2008). Aquesta darrera obra ha viatjat posteriorment al Theâtre Le Periscope (Quebec) i al Théâtre de la Vieille 17 (Otawa).  A més a més, és autora d’Una lluita molt personal (2004), text curt; La dona i el detectiu (2000), presentada a la Sala Beckett; Un aire absent, escrita el 1997 amb un ajut del Centre Dramàtic de la Generalitat i presentada com a lectura dramatitzada a França i Anglaterra; Àfrica 30, premi Ignasi Iglésias, accèssit del Premio Maria Teresa de León para autoras dramáticas el 1996 i estrenada a la Sala Beckett el 1998 i Al Tren (1995). Treballa habitualment com a guionista de televisió.

Informe per a un policia volador
Amèlia, una insigne metge forense, és trobada morta a casa seva amb un cop al cap. La policia decideix que ha estat un accident, però la seva filla Anna, convençuda que ha estat un assassinat, inicia una investigació a través del seu passat i la gent que envoltava la seva mare. Un bingo, una veïna inquieta i alguns bars i orxateries de la ciutat seran parades obligatòries d’aquest viatge a través del qual l’Anna es trobarà a si mateixa i desvetllarà la raó del forat negre que ha marcat la seva vida.

En defensa dels mosquits albins
No és fàcil tenir quaranta anys, una filla adolescent, una exmarit que dóna lliçons d’ètica, un càrrec mig polític al Departament de Medi Ambient, i entrar en guerra contra la guàrdia urbana per una qüestió de guals i aparcaments. Marta, la protagonista, s’ha barallat amb el món i només una sèrie d’esdeveniments surrealistes faran que s’hi reconciliï, recuperi l’autoestima, redescobreixi l’amistat i trobi l’amor i la confiança que tampoc no és una mare tan desastre com es pensava. Pel camí, es perdran uns mosquits de vàlua ecològica relativa.

Un aire absent
Una llibretera de vell que no ven llibres, un jove rellotger que no arregla rellotges i una noia que passava per allà són els protagonistes d’Un aire absent. Tots tres se senten incòmodes en un món que no entenen, fan projectes impossibles, es creuen mirades, s’enamoren i es barallen, parlen de literatura i del temps. Un aire absent és una obra divertida, poètica, una comèdia de les petites coses.

November 2015

Mercè Sarrias has been invited at Théâtre Ouvert with her text “In defense of the Albino Mosquitoes”