Pablo Messiez

 

Després d’anys de treballar com a actor, va sorgir la necessitat de dirigir i, buscant materials, va aparèixer The member of the wedding de Carson McCullers. Sabia que en aquesta novel·la hi havia alguna cosa que m’interessava explicar i que tenia molt a veure amb el teatre: la necessitat de trobar un grup de pertinència, de poder fundar un nosaltres des del qual mirar el món. Així va néixer Antes, la meva primera obra, que va acabar agafant només tres personatges de la novel·la i un espai per parlar sobre la necessitat de la trobada (impossible) amb els altres.
Mirant ara les meves obres, veig que aquest tema ha seguit acompanyant-me sempre. I parlar de la necessitat de l’altre és també inevitablement reflexionar sobre l’ús del llenguatge. El poder de la paraula com a constructora de realitats, i l’abisme de la sensació, de tot el que hi ha abans o després de la paraula. Aquesta esquerda sempre oberta entre allò que el cos sent i la boca anomena.

Buenos Aires, Argentina, 1974

Dramaturg, actor i director d’escena. Va debutar com a escriptor i director de teatre amb l’obra Antes el 2007. Com a actor, se l’ha pogut veure al teatre María Guerrero de Madrid sota la direcció de Daniel Veronese a Un hombre que se ahoga (2007). Ha actuat també, entre altres, a La forma que se despliega i La noche canta sus canciones, obra per la qual va ser nominat al Premio Clarín. És autor de Muda (2010), Los ojos (2011) i Las palabras, una historia de amor (2013). Ha fet també adaptacions o versions (com de Les criades de Jean Genet) i ha dirigit peces com Rumbo a peor de Samuel Beckett.

Los ojos
Marianela és la filla de Natalia i totes dues són tucumanes. O més ben dit, eren tucumanes a Argentina. A Espanya són argentines. Van venir perquè Natalia es va enamorar d’un italià que de sobte va decidir tornar a Europa.
Sense saber ben bé com, han acabat vivint en un poble de Castella i Lleó. O de Castella-La Manxa, tant és. En un poble molt petit. L’italià mai més va aparèixer i Natalia es dedica des de llavors a intentar entendre si aquest serà realment el seu lloc al món.
Per la seva banda, Marianela, que en un principi no volia deixar el seu país, coneix aquí a Pablo, un espanyol cec del qual s’enamora amb bogeria.
Però de sobte apareix Chabuca, que també és espanyola però d’un altre poble. De la capital. I a més, és oftalmòloga i jura que pot curar Pablo i fer que hi vegi.
Amb aquests elements es construeix aquest melodrama sobre la vista, la terra i l’amor (o la manca de qualsevol d’aquestes tres coses).

Las plantas
Alicia està sola a casa, parlant amb les plantes. Hi parla des que va descobrir que són vives. Des del dia que, després de regar-les, les va veure moure’s. Des d’aquell dia en té cura i menja carn sense sentir-se’n culpable. Des d’aquell dia sap que veure créixer les teves plantes et pot canviar la vida.
Las plantas proposa una trobada de cinquanta minuts amb una dona que intenta gestionar la ressaca i la pena parlant, buscant en les paraules i en la música cert alleujament.

Muda
Muda és una obra sobre el poder guaridor de las ficcions.
L’Ana té un mal dia. Fa estona. I fa temps que no pot deixar de mudar-se, fins que per fi arriba a l’indret que creu buscar: un monoambient silenciós en ple centre de Buenos Aires. La veïna de sobre i l’encarregat de l’edifici provaran d’aplacar les seves pròpies solituds a força d’omplir-la de relats. Cadascun aportarà involuntàriament la seva part de ficció. Relats propis i aliens seran la matèria que els mantindrà vius, que els permetrà deixar d’estar sols.