Foto Victoria Szpunberg copia-001

El teatre és un art presencial que es construeix de forma col·lectiva. És un lloc de trobada en què conflueixen elements terriblement efímers amb ecos molt arcaics. Aspectes materials, físics i prosaics conviuen amb allò més profund i amb allò més elevat. El teatre és aquí i ara i, tot i així, volem eternitzar-nos-hi. És un joc, però jugar-se-la no és cap broma.

Quan escric teatre intento que aflori l’imprevist, l’inconscient, l’humor i el dolor. Intento que no hi hagi res que quedi enquistat. Quan creus que has entès, quan has jutjat el que veus, apareix la resta, allò estrany, allò misteriós, el qüestionament de la convenció. Intento dialogar amb la tradició, no m’agraden les obres que proposen una ruptura evident. Tot i així, no sóc gens amant de les classificacions. Busco una escletxa de llibertat i de vertigen. Prefereixo allò amorf, imperfecte i viu, que les estructures impol·lutes. Prefereixo la crítica i la incomoditat que l’aplaudiment unànime.

Per a més informació sobre aquest autor, podeu consultar la pàgina web Catalandrama (www.catalandrama.cat)

Buenos Aires, Argentina, 1973

Autora teatral i professora de dramatúrgia a l’Institut del Teatre i a l’Escola Superior de Coreografia de Barcelona. L’any 2000 és convidada a la Residència Internacional del Royal Court Theatre amb la seva primera obra. A partir d’aquell moment, els seus textos s’han estrenat en diversos festivals i teatres nacionals i internacionals. A banda de la seva carrera com a autora, ha col·laborat amb diferents coreògrafs, ha signat dramatúrgies i adaptacions teatrals, ha treballat com a directora i ha escrit peces per a ràdio i instal·lacions sonores. També ha participat en projectes de teatre i educació i és col·laboradora de l’Escola de teatre social Patothom. El 2013 va rebre el Premi Max a l’autoria teatral catalana. Entre les seves obres de text destaquen Entre aquí y allá (Lo que dura un paseo), L’aparador (Teatre Nacional de Catalunya, 2003), Esthetic Paradise (Sala Beckett – Festival Grec, 2004), La màquina de parlar (muntatge que també ha dirigit a la Sala Beckett, 2007, i a la Sala PIM de Milà, 2008), El meu avi no va anar a Cuba (Festival Grec – Sala Beckett, 2008), La marca preferida de las hermanas Clausman (Teatre Tantarantana, 2010), Boys don’t Cry (Teatre Lliure, Grec 2012) i L’onzena plaga (Teatre Lliure 2015).

La màquina de parlar
Som en un futur incert. Una dona argentina que treballa com a màquina de parlar, un gos que dóna plaer i un propietari. Un triangle amb més de tres puntes.
Aquesta és la història d’una relació de poder, de dependència i, per què no, d’amor. Una història cruel i romàntica on les màquines i les emocions es fonen en una espiral d’esdeveniments al límit de l’existència.
“L’obra planteja una situació dramàtica inicial força atípica. Ja l’inici de l’obra resulta estrany: una dona que no s’aixeca d’una cadira parla a un paio que fa servir un comandament a distància. El discurs d’ella, l’actitud d’ell i, sobretot, el vincle que veiem entre els dos ens mostren un món grotesc, oníric, teatral, no naturalista… Per tal que l’obra no resultés del tot críptica i perquè m’interessa especialment no deixar el públic fora de tota comprensió, vaig optar per fer servir una estructura lineal.
La immobilitat d’ella em va obligar a buscar el moviment en el llenguatge, a treballar especialment el ritme de les rèpliques.
Com que l’obra comença amb una situació força extrema i l’aparició del Gos que dóna plaer encara l’extrema més, em va semblar important no abandonar l’expectativa creada. Això va suposar una feina de la inventiva i no tenir por que la imaginació desbordi i arrisqui la situació teatral. L’acció avança contínuament: excepte dues escenes que representen dos somnis d’ella, la resta planteja un tractament del temps lineal. Diria que l’obra combina un món grotesc i poètic amb una quotidianitat molt concreta.”
Obra disponible en anglès, castellà, català, francès, hebreu, italià i polonès.
Obra per a 2 actors i 1 actriu.

L’onzena plaga
Una parella que no es pot separar per qüestions econòmiques intenta mantenir una aparença de normalitat, fins que un element tòxic surt a la llum i desvela la podridura de la seva quotidianitat més íntima.
Aquesta obra no vol parlar de la parella, sinó de com l’estructura de la mercaderia ho destrueix tot. Quan arriba l’onzena plaga, només et queda tancar bé les persianes, posar-te el Messies de Häendel i cridar ben fort.
“En el text bíblic, la desena plaga, la mort dels primogènits, era la més dura. Però encara que com a dolor irreparable, era continguda en el marc de la família, la famosa “cèl·lula social” que sostenia la societat sencera. Avui en dia, aquesta cèl·lula sembla haver entrat en una crisi oncològica irreversible, ja que les formes tradicionals semblen enfonsar-se i les sòlides estructures són rosegades per un exèrcit de rates.
Al Captiveri, l’últim gran càstig va convèncer el Faraó que el poble esclau obtingués la llibertat. Què hem d’oferir avui i a qui per obtenir-la?
Suggestivament, no sé exactament per què, tot i que ho intueixo, la forma que ha adoptat L’onzena plaga s’acosta més al que seria el teatre canònic: una història, una forma dramàtica progressiva, diàlegs, personatges… I fins i tot el sentit de l’humor! Com si es tractés d’un últim intent desesperat i grotesc d’agafar-se a uns pilars antics que estan a punt de trencar-se, potser això és una manera de contrastar encara més la història amb el present i mostrar la melangia per unes estructures que “oferien” seguretat.”
Obra disponible en català.
Obra de 9 personatges que es pot fer amb un repartiment de 3 actors i 3 actrius com a mínim.

Boys Don’t Cry
Dos homes, antics amics de l’adolescència, es retroben després de molt de temps de no veure’s. Un d’ells ha triomfat i exerceix el poder polític. L’altre, l’artista, se sent un fracassat i necessita ajuda. Els dos vells amics tornaran a coincidir en situacions oposades sota la mirada d’una dona que els coneix molt bé dels temps en què sonava “Boys don’t Cry”… Ara, però, als nois els tocarà plorar.
Aquesta obra està disponible en castellà i català.
Obra per a 3 actors i 1 actriu.

Boys don’t cry
Dos homes, antics amics de l’adolescència, es troben després de molt temps de no veure’s. En Jordi ocupa un lloc important dins la política de la seva ciutat; en Walter malviu amb una feina que no li aporta res, se sent fracassat i perdut i necessita ajuda. Demanar és molt difícil, ajudar també. Un fa de mirall de l’altre. Frustració, ressentiment, pressió social i molta violència continguda. Els dos homes entraran en una dialèctica vertiginosa, plena de projeccions i desitjos reprimits.
De fons, el record del passat, la melangia de la joventut perduda, d’un temps on es creia que tot era possible, la transició política, la “década del cambio”, la movida, The Cure…

La marca preferida de las hermanas Clausman
Anys 90. Ha caigut el mur de Berlín. Les Azúcar Moreno queden cinquenes a Eurovisió. Una petita ciutat del sud de Catalunya on viuen la Sara i la Valentina, dues adolescents filles d’exiliats polítics. A fora, un lloc provincià, feliç, i la moda de les marques… A dins, un menjador desendreçat, un petit espai de ficció on les germanes juguen a representar la història dels seus pares. Un espai on juguen i on també sobreviuen. Al fons, una porta que dóna a l’habitació de la mare gairebé sempre roman tancada.