Els meus textos sempre sorgeixen d’una primera imatge o d’una situació, generalment extrema. Em plantejo preguntes i començo a escriure sense saber cap on va l’obra. Però la norma que m’imposo és que he d’aprofundir en els personatges i treure a la llum totes les seves contradiccions. El teatre, per a mi, ha de servir per entendre una mica més l’ésser humà. No li demano cap més funció que aquesta. Potser per aquest motiu busco que els diàlegs sonin molt naturals, hiperrealistes. Que a l’espectador li sembli que espia aquelles persones a casa seva, al carrer, al metro. Vull que l’espectador se senti a qualsevol lloc menys en un teatre. Per això no m’interessen les trames complexes, només els caràcters complexos. Vull apropar-me ben a prop de la vida i no trobar cap resposta a res.
Per a més informació sobre aquest autor, podeu consultar la pàgina web Catalandrama (www.catalandrama.cat)
Girona, 1981
Ha treballat d’actor i d’ajudant de direcció en diferents muntatges. Ha dirigit, amb Abel Coll, Sam a la Sala Beckett. També ha firmat la direcció dels seus textos: Au revoir, Lumière (2003, Premi Ciutat de Sagunt; Poble Espanyol), Sweet nothing (2007, premi Ciutat d’Amposta; Teatre de Ponent i Obrador de la Sala Beckett), Viento a las velas (2009, premi Marqués de Bradomín; Círculo de Bellas Artes de Madrid), Esquivel! (2009, Nau Ivanow), Ens hauríem d’haver quedat a casa (2010, Temporada Alta i Sala Muntaner), Kafka a la ciutat de les mentides (2011, La Cuina – Festival Grec), La terra oblidada (2012, Premi Ciutat de Gandia. SalaFlyhard), La pols (2014, SalaFlyhard) i, juntament amb Marilia Samper, Dos punkis i un vespino (2011, Teatre Gaudí). També ha escrit les peces breus Ara em toca a mi (2010, La Planeta), Vida i mort d’un talp (2011, Temporada Alta) i Doppelgänger (2012, La Planeta). És el dramaturg i director de la companyia Arcàdia.
La pols
El pare s’ha mort. Això és el que ha sentit en Jacob quan ha despenjat el telèfon. Dos minuts més tard ha oblidat del tot aquesta notícia. Se n’ha oblidat tan completament que ni tan sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth, amb qui conviu en un pis modest.
Aquest és el principi del llarg dia i mig que passa des de la mort del pare fins al seu enterrament. Aquest temps és viscut de diferent manera per les ànimes perdudes que apareixen en aquesta història i que responen als noms de Ruth, Alba i Jacob.
La terra oblidada
El pare, un home d’acció que sempre ha treballat la terra, està en una cadira de rodes a causa d’una malaltia. Ara, de cop i volta, ha emmudit: no parla amb ningú, ni tant sols amb la Marta, la filla que el cuida. La Maria i l’Isaac, els altres fills que viuen fora, el visiten. Volen que parli, però sobretot volen comprendre la causa del seu obstinat silenci.
A mesura que passen les hores, el silenci es va tornant desesperant i obre antigues ferides que tots pensaven haver cicatritzat.
