Per mi el més important del teatre és que, malgrat tot, segueix essent una art col·lectiva, i crec que ha de ser-ho a tots els seus nivells. És obvi que l’aspecte més clar on aquesta col·lectivitat es posa de manifest és en la representació, i precisament el meu desenvolupament com a autor teatral (i també com a director d’escena) s’ha centrat en trobar els procediments, continguts i especificitats que posin en valor la col·lectivitat de la representació. Que posin en valor aquest estar junts que se’ns fa cada cop més impossible en els ritmes de la societat contemporània, aquesta trobada per explicar-nos un conte a la vora del foc que pot esdevenir una petita revolució contra l’alienació a la qual ens estem veient abocats. Però també cal que aquesta col·lectivitat tenyeixi tots els aspectes del fet teatral. Cal que sigui present en la representació, sí, però també en els processos de creació artística, en els processos de producció i en tot allò que té a veure amb el pensament teatral. I per mi, formar part de la comunitat Fabulamundi és precisament això: l’oportunitat de compartir un espai físic, de compartir pensament, idees, punts de vista. D’alçar la mirada i veure més enllà de les fronteres administratives i artístiques. De trobar-nos. D’estar junts. De mirar-nos als ulls.
Oriol Morales i Pujolar
S’ha format en direcció escènica i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, d’on n’és graduat, i a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia de la Sala Beckett. Anteriorment, s’havia format en interpretació de text completant el pla d’estudis del Col·legi de Teatre de Barcelona. Es dedica professionalment a la dramatúrgia, la direcció escènica i la docència en l’àmbit de l’escriptura teatral i la interpretació. Com a creador ha escrit i dirigit els espectacles de creació pròpia Com destruir una casa (Festival Temporada Alta/Sala La Planeta); Articulado ligero (Teatre Tantarantana); Bruels, espectacle guanyador del Premi Adrià Gual (Teatre Lliure/Festival Grec) i Granotes (La Pedrera/Festival TNT/Sala Beckett). Ha treballat per encàrrec de companyies com Unter den Linden (dirigint Aprendre a nedar, de Sasha Marianna Salzmann, i Amor. Un exercici argumentatiu, de Sivan ben Yishai, ambdues estrenades al Teatre Tantarantana), La Llarga (companyia per la qual va escriure el text Llançament, que va guanyar el Premi de la Sala Sandaru i que va ser estrenat a la Sala La Planeta) i Agitart (companyia amb qui va col·laborar en la dramatúrgia de l’espectacle de dansa Dust, dirigit per Roger Fernández i que es va estrenar a The Place, Londres.)
També és autor dels textos Port llevant (Torneig de dramatúrgia del Festival Temporada Alta); Lume (text guanyador d’una ajuda a l’escriptura de la Sala Beckett); A la vall (text mereixedor de l’ajut a la creació Carlota Soldevila que atorga el Teatre Lliure) i Com es moren els ocells (text guanyador de la beca d’escriptura Carme Montoriol de l’Ajuntament de Barcelona). Ha estat ajudant de direcció d’Helena Tornero als espectacles Kalimat i El Futur, ambdós estrenats al Teatre Nacional de Catalunya, i de Julio Wallovits a l’espectacle Argentinamiento, estrenat a la Sala Beckett. Des de l’any 2016 fins el 2021 formà part del consell de redacció de la revista (Pausa.), vinculada a la Sala Beckett. En el sector editorial ha col·laborat amb l’Editorial Vicens Vives i Enciclopèdia Catalana.
ARTICULADO LIGERO (2021)
En Ramon és actor i ha vingut a explicar-nos la seva història. No l’ha llegit enlloc, no se l’ha inventat, ni li va explicar un confident una nit nostàlgica. En Ramon ha vingut a explicar-nos la seva història i la del seu germà. A explicar-nos el viatge per Europa que van fer junts fa anys buscant algú que hagués pogut ser el seu avi. I en Ramon ha vingut a explicar-nos que el seu germà no va tornar mai d’aquell viatge. Que només va tornar ell. I que durant molt temps no n’ha parlat amb ningú. Aquesta història podria estar basada en fets reals, però segurament no ho acabarem de saber mai del cert. De la mateixa manera que no sabem del cert moltes de les coses que van viure els nostres pares i els nostres avis. Perquè no ens les han explicat o perquè tampoc els hem escoltat. El Ramon, amb l’ajuda del Gerard, d’uns papers antics i d’una guitarra, intentarà reconstruir una d’aquestes històries. I aquesta història l’hagués pogut escriure, potser sí. Però ha preferit que la vingueu a escoltar.
BRUELS (2019)
El bruel és el cant del bitó. Un bram desesperat, greu, indesxifrable, impossible de descriure. I és el bram de dos bous ofegats en el fang dels aiguamolls fa molts segles. Són els crits de la terra, sí, de la Terra, de la nostra terra. El que us presentem aquí són els bruels que no ens deixen dormir a les nits. No tots, alguns. Aquesta és la història d’una casa que es va cremar fa molt temps. I us explicarem que dins la casa cremada hi van trobar dues dones. Dues noies. Abraçades. Mortes. Calcinades. I que ningú no va saber mai que va ser l’Héctor qui va cremar la casa. O potser sí. Potser tothom ho sabia des del principi, però ningú no ho va dir mai.
GRANOTES (2016)
El Lalo toca una cançó. I després calla. I després comença a parlar. I parla de la Laura, la seva parella, i del pis en el que vivien, a Santiago de Compostel·la. I diu que la Laura, un dia, se’n va anar al llac Walden, al nord dels Estats Units. I que no va tornar mai. El Lalo té una capsa. Una capsa amb les coses de la Laura. Una capsa amb les coses de la Laura que van trobar al motel de Concord, a pocs quilòmetres del Llac Walden. El Lalo no sap què hi feia la Laura als Estats Units. El Lalo no sap res. Però ens ho intenta explicar tot.
