14-10-14. Un momento de la representacion de Las nias no deberan jugar al futbol en los Teatros del Canal. ©Jaime Villanueva
Escric des que tinc ús de raó, segurament perquè no sé fer una altra cosa i, sobretot, perquè ja des de ben petita és la meva manera d’intentar entendre el món. Suposo que, si mai arriba el dia en què l’entengui, deixaré d’escriure. Suposo, també, que aquest dia no arribarà mai. Escric, però no escric novel·la ni poemes; sobretot escric teatre, perquè és el mitjà que necessito per expressar-me, perquè és un art viu i perquè és un art que es completa amb la direcció. Escric, sí, però també dirigeixo. Fa anys que tinc la necessitat de dirigir les meves obres. Sento que des de la solitud del meu escriptori no estan acabades, que necessiten del treball en equip per estar completes, per extreure’n l’essència. Escric sobre la realitat que m’envolta, sobre el que em genera preguntes, sobre el que crec que conec.
Per a més informació sobre aquest autor, podeu consultar la pàgina web Catalandrama (www.catalandrama.cat)
Barcelona, 1979
Llicenciada en Humanitats per la UAB. S’ha format com a dramaturga al Centre d’Études Théâtrales de Louvain-la-Neuve (Bèlgica) i a l’Obrador de la Sala Beckett.
És autora de L’olor sota la pell (V Premi Joaquim Bartrina; Sala Beckett, 2007), Emergència (finalista del III Premi Fundació Romea de textos teatrals), En conserva, Plastilina (XXXV Premi de teatre Ciutat d’Alcoi, accèssit del Premio Marqués de Bradomín 2007 i finalista premis Max 2010. Sala Beckett, 2009), Les nenes no haurien de jugar a futbol (Festival Grec i Versus Teatre, 2010; amb produccions a Croàcia, Mèxic, Xipre i Grècia), A mi no em diguis amor (TNC, 2010), L’any que ve serà millor, escrita amb Carol López, Mercè Sarrias i Victoria Szpunberg (La Villarroel i Teatro Bellas Artes de Madrid, 2011-2012; guanyadora del Premi Max 2013 al Millor autor en català), Litus (SALAFlyhard /Teatre Lliure. Nominada als premis Butaca com a millor espectacle de petit format. Primer premi postfunció a la millor obra del 2012) i Losers (La Villarroel, 2014).
Combina el teatre amb l’escriptura de guions per a televisió.
Litus
Fa tres mesos en Litus va morir en un accident de cotxe. La que va ser la seva nòvia, els seus dos amics i el seu antic company de grup de música, que des de la mort d’en Litus s’ha convertit en estrella de la música catalana amb el seu grup “Josep”, es reuneixen al pis on vivia el Litus. En Toni els ha convocat perquè els ha d’entregar una cosa que en Litus els va deixar abans de morir. Quan els l’entrega, tot trontolla, i el que havia de ser una trobada per parlar de l’amic mort es convertirà en una vetllada on els amics descobriran els seus secrets més íntims, i totes les tensions amagades durant anys sortiran a la llum.
Litus és una comèdia agredolça amb tocs de thriller, que parla de l’amistat, de la mort i de l’amor.
Les nenes no haurien de jugar al futbol
L’Anna, una nena de dotze anys, la Lídia, una noia de trenta, i el Josep, un home de cinquanta, han tingut un accident de cotxe. Els seus familiars no saben qui són les altres persones que anaven al cotxe amb ells. Qui són l’Anna, el Josep i la Lídia? De què es coneixien? On anaven? I el més important: per què cap d’ells havia parlat de l’existència dels altres?
Plastilina
En Marc, en Pau i l’Arnau han fet una cosa mal feta, una cosa terrible, possiblement un crim. Un crim cruel. Una família feliç, benestant, normal (amb tot el que té d’absurd la paraula “normal”). Els pares només intenten entendre. Entendre com un fill pot cometre un acte tan terrible. Tant de bo el dolor pogués esfumar-se amb un “ho sento”.
